Dia litúrgic: 30 de Novembre: Sant Andreu, apòstol

Text de l'Evangeli
(Mt 4,18-22):


En aquell temps, Jesús, tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.

Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir.

Us faré pescadors d'homes

Avui és la festa de sant Andreu apòstol, una festa celebrada de manera solemne entre els cristians d'Orient. Va ser un dels dos primers joves que van conèixer Jesús a la vora del riu Jordà i que varen tenir una llarga conversa amb Ell. De seguida va cercar el seu germà Pere, tot dient-li «Hem trobat el Messies» i el dugué a Jesús (Jn 2,41). Poc temps després, Jesús cridà aquests dos germans pescadors amics seus, com llegim en l'Evangeli d'avui: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» (Mt 4,19). Al mateix poble hi havia un altre parell de germans, Jaume i Joan, companys i amics del primers, i pescadors com ells. Jesús els crida també a seguir-lo. És ben bonic llegir que ells ho deixen tot i el segueixen “immediatament”, paraula que es repeteix per ambdós casos. A Jesús no se li ha de dir: “després”, “més endavant”, “ara tinc massa feina”...

També a cadascú de nosaltres —a tots els cristians— Jesús ens demana cada dia que posem al seu servei tot el que som i tenim —això vol dir deixar-ho tot, no tenir res com a propi— per tal que, tot vivint amb Ell les tasques de la nostra feina professional i de la nostra família, siguem “pescadors d'homes”. Què vol dir ser “pescadors d'homes”? Una bonica resposta pot ser un comentari de sant Joan Crisòstom. Aquest Pare i Doctor de l'Església diu que Andreu no sabia explicar-li bé al seu germà Pere qui era Jesús i, per això, el «va portar a la mateixa font de la llum», que és Jesucrist. “Pescar homes” vol dir ajudar tots els qui ens envolten en la família i en el treball a què trobin el Crist que és l'única llum pel nostre camí.

Dia litúrgic: Diumenge I (C) d'Advent 29-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 21,25-28.34-36):

En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «Hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta.

»Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, que caurà sobre tots els habitants de la terra. Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home».

Pregueu en tot moment perquè us pugueu presentar davant el Fill de l'home

Avui, just en començar un nou any litúrgic, fem el propòsit de renovar la nostra il?lusió i la nostra lluita personal amb vista a la santedat, pròpia i de tots. Ens hi convida la pròpia Església, tot recordant-nos en l'Evangeli d'avui la necessitat d'estar sempre preparats, sempre “enamorats” del Senyor: «Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor» (Lc 21,34).

Notem, però, un detall que és important entre enamorats: aquesta actitud d'alerta —de preparació— no pot ser intermitent, sinó que ha d'esdevenir permanent. Per això, ens diu el Senyor: «Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment» (Lc 21,36). En tot moment!: aquesta és la justa mesura de l'amor. La fidelitat no es fa a base d'un “ara sí, ara no”. És, per tant, molt convenient que el nostre ritme de pietat i de formació espiritual sigui un ritme habitual (dia a dia i setmana a setmana). Tant de bo si cada jornada de la nostra vida la vivim amb mentalitat d'estrenar-nos; tant de bo si cada matí —en desvetllar-nos— reeixim a dir: —Avui torno a néixer (gràcies, Déu meu!); avui torno a rebre el baptisme; avui torno a fer la Primera Comunió; avui em torno a casar... Per a perseverar amb tarannà eixerit, cal “re-estrenar-se” i renovar-se.

En aquesta vida no hi tenim estada permanent. Arribarà el dia en què «fins i tot els estols celestials trontollaran» (Lc 25,26). Bon motiu per a romandre en estat d'alerta! Però, en aquest Advent, l'Església afegeix un motiu molt bonic per a la nostra joiosa preparació: certament, un dia els homes «veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat» (Lc 25,27), ara, però, Déu arriba a la terra amb mansuetud i discreció; en forma de nadó, fins al punt que «Crist es va veure embolcallat dins d'una menjadora» (Sant Ciril de Jerusalem). Només un esperit atent descobreix en aquest Infant la magnitud de l'amor de Déu i la seva salvació (cf. Sl 84,8).

Dia litúrgic: Dissabte XXXIV durant l'any 28-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 21,34-36):


En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, que caurà sobre tots els habitants de la terra. Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home».

Vetlleu i pregueu en tot moment

Avui, el darrer dia del temps ordinari, Jesús ens adverteix amb tota claredat sobre la sort del nostre pas per aquesta vida. Si ens entossudim, obstinadament, en viure absorbits per la immediatesa dels afanys de la vida, arribarà el darrer dia de la nostra existència terrenal tan sobtadament que la mateixa ceguesa de la nostra golafreria ens impedirà de reconèixer el mateix Déu, que vindrà (perquè aquí estem de passada, ho sabies?) per tal d'emportar-nos envers la intimitat del seu Amor infinit. Serà quelcom així com el que li passa a un nen malcriat: tan entretingut es troba amb les “seves” joguines, que a la fi oblida la tendresa dels seus pares i la companyonia dels seus amics. Quan se n'adona, plora desconsolat per la seva inesperada solitud.

L'antídot que ens ofereix Jesús és igualment clar: «Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment» (Lc 21,36). Vetllar i pregar... El mateix advertiment que donà als seus Apòstols la nit en què fou traït. L'oració té un component admirable de profecia, molts cops oblidat en la predicació, és a dir, de passar del mer “veure” al “mirar” la quotidianitat en la seva més profunda realitat. Tal com escriví Evagri Póntic, «la vista és el millor de tots els sentits; la pregària és la més divina de totes les virtuts». Els clàssics de l'espiritualitat l'anomenen “visió sobrenatural”, mirar amb els ulls de Déu. O el que és el mateix, conèixer la Veritat: de Déu, del món, d'un mateix. Els profetes foren, no solament els qui “predeien allò que estava per arribar”, sinó també els qui sabien interpretar el present en la seva justa mesura, abast i densitat. Resultat: saberen reconduir la història, amb l'ajut de Déu.

Tantes vegades ens lamentem de la situació del món. —Fins a on anirem a parar?, diem. Avui, és el darrer jorn del temps ordinari, és dia també de resolucions definitives. Potser que ja és l'hora de què algú més estigui prompte a aixecar-se de la seva embriaguesa del present i es posi mans a l'obra d'un millor futur. —¿Vols ser tu? Doncs, ànim!, i que Déu et beneeixi.

Dia litúrgic: Divendres XXXIV durant l'any 27-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 21,29-33):


En aquell temps, Jesús posà als seus deixebles aquesta comparació: «Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran».

És a prop el Regne de Déu

Avui, Jesús ens invita a mirar la brotada de la figuera, símbol de l'Església que periòdicament es va renovant gràcies a aquella força interna que Déu li comunica (recordem l'al·legoria del cep i les sarments, cf. Jn 15): «Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop» (Lc 21,29-30).

El discurs escatològic que estem llegint aquests dies, en el seu estil profètic, distorsiona deliberadament la cronologia, de manera que posa en un mateix pla coses que han de succeir en moments diversos. El fet que, en el tall del fragment escollit per a la litúrgia d'avui, tinguem un àmbit molt reduït, ens dóna peu a pensar que això que se'ns hi diu, ho hauríem d'entendre com dit per a nosaltres, ara i aquí: «No passarà aquesta generació sense que s'hagi complert tot» (Lc 21,32). En efecte, Orígens comenta: «Tot això pot succeir en cadascú de nosaltres; en nosaltres pot restar destruïda la mort, definitiva enemiga nostra».

Jo voldria parlar avui com els profetes: estem a punt de contemplar una gran brotada dins l'Església. Mireu els signes dels temps (cf. Mt 16,3). Aviat passaran coses molt importants. No tingueu por. Estigueu al vostre lloc. Sembreu amb entusiasme. Després podreu recollir esplendoroses garbes (cf. Sl 126,6). És cert que l'home enemic seguirà sembrant el jull. El mal no quedarà destriat fins a la fi dels temps (cf. Mt 13,30). Però el Regne de Déu ja és aquí entre nosaltres. I s'obre pas, encara que amb gran esforç (cf. Mt 11,12).

El papa Joan Pau II, ens ho deia en començar el tercer mil·lenni: «Duc in altum» (cf. Lc 5,4). A vegades tenim la sensació que no fem res de profit, o que més aviat anem enrere. Però aquestes impressions pessimistes provenen de càlculs massa humans, o de la mala imatge que malèvolament donen de nosaltres alguns mitjans de comunicació. La realitat amagada, que no fa soroll, és aquest treball constant que entre tots anem fent, empesos per la força de l'Esperit Sant.

Dia litúrgic: Dijous XXXIV durant l'any 26-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 21,20-28):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem, sapigueu que arriba la seva devastació. Llavors, els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; els qui siguin dintre la ciutat, que l'abandonin, i els qui es trobin al camp, que no entrin a la ciutat, perquè haurà vingut el temps que Déu li demanarà comptes, i tot allò que diuen les Escriptures es complirà.

»Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! Perquè caurà una gran calamitat sobre el país i s'estendrà l'odi contra aquest poble: moriran víctimes de l'espasa o seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels pagans, fins que es compleixi el temps que Déu els ha concedit. Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta».

Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta

Avui, llegint aquest sant Evangeli, ¿com no ens poden ser presents els moments actuals, cada vegada més plens d'amenaces i més tenyits de sang? «A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra» (Lc 21,25b-26a). Moltes vegades, la segona vinguda del Senyor ha estat representada amb les imatges més terrorífiques possibles, com sembla ésser en aquest Evangeli, sempre sota el signe de la por.

Però, és aquest el missatge que l'Evangeli ens adreça avui? Fixem-nos en les últimes paraules: «Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta» (Lc 21,28). El centre del missatge d'aquests darrers dies de l'any litúrgic no és la por sinó l'esperança de la futura alliberació, és a dir, l'esperança del tot cristiana de l'assoliment de la plena vida amb el Senyor, en la qual participaran també el nostre cos i el món que ens envolta. Els esdeveniments narrats en forma tan dramàtica volen indicar simbòlicament la participació de tota la creació en la segona vinguda del Senyor, com ja va participar en la primera vinguda, especialment en el moment de la seva passió, quan el cel s'enfosquí i la terra tremolà. La dimensió còsmica no quedarà abandonada a la fi dels temps, perquè és una dimensió que acompanya l'home des que entrà al Paradís.

L'esperança del cristià no és enganyosa, perquè quan tot això succeeixi —ens diu el mateix Senyor— «llavors, veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat» (Lc 21,27). No visquem angoixats per la segona vinguda del Senyor, per la seva Parusia: meditem, més aviat, les profundes paraules de sant Agustí que, ja al seu temps, es preguntava, veient els cristians atemorits pel retorn del Senyor: «Com pot l'Esposa tenir por del seu Espòs?».

Dia litúrgic: Dimecres XXXIV durant l'any 25-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 21,12-19):

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!».

Amb la vostra perseverança salvareu la vida!

Avui parem esment en aquesta breu i incisiva sentència de nostre Senyor, la qual se'ns clava a l'ànima, i en ferir-la ens fa pensar: ¿per què és tan important la perseverança?; ¿per què Jesús fa dependre la salvació de l'exercici d'aquesta virtut?

Perquè el deixeble no és més que el Mestre —«Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Lc 21,17)—, i si el Senyor va ser signe de contradicció, els seus deixebles també ho serem necessàriament. Se n'apoderaran del Regne de Déu els qui fan violència, els qui lluiten contra els enemics de l'ànima, els qui lluiten amb energia aquesta “bellíssima guerra de pau i d'amor”, com li agradava dir a sant Josepmaria Escrivà, en la qual consisteix la vida cristiana. No hi ha roses sense espines, i no és el camí cap al cel un viarany sense dificultats. Per això, sense la virtut cardinal de la fortalesa, les nostres bones intencions acabarien essent estèrils. I la perseverança forma part de la fortalesa. Concretament, ens empeny a tenir la força que cal per portar amb joia les contradiccions.

La perseverança en grau màxim es verifica a la creu. Per això, la perseverança confereix llibertat en atorgar la possessió d'un mateix mitjançant l'amor. La promesa del Crist és indefectible: «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19), i és així perquè el que ens salva és la Creu. És la força de l'amor el que ens dóna a cadascú l'acceptació pacient i joiosa de la voluntat de Déu, quan aquesta —com succeeix a la Creu— contraria en un primer moment la nostra pobra voluntat humana.

Tan sols en un primer moment, perquè després s'allibera l'energia desbordant de la perseverança que ens mena a comprendre la difícil ciència de la creu. Per això, la perseverança engendra paciència, la qual va més enllà de la simple resignació. Més encara, no té res a veure amb actituds estoiques. La paciència contribueix decisivament a entendre que la Creu, molt abans que dolor, és essencialment amor.

Qui va entendre millor que ningú aquesta veritat salvadora, la nostra Mare del Cel, ens ajudarà a nosaltres a comprendre-la.

Dia litúrgic: Dimarts XXXIV durant l'any 24-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 21,5-11):

En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat».

Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?». Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: ‘Sóc jo’, i també: ‘El temps arriba’. No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel».

No en quedarà pedra sobre pedra

Avui escoltem astorats la severa advertència del Senyor: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat» (Lc 21,6). Aquestes paraules de Jesús es troben als antípodes d'una així anomenada “cultura del progrés indefinit de la humanitat” o, si voleu, d'uns quants capdavanters tecnocientífics i políticomilitars de l'espècie humana, en imparable evolució.

Des d'on? Fins on? Això ningú no ho sap ni ho pot saber, llevat, en darrer terme, d'una suposada matèria eterna que nega Déu usurpant-ne, tanmateix, els atributs. Com intenten de fer-nos combregar amb rodes de molí els qui refusen de combregar amb la finitud i precarietat que són pròpies de la condició humana!

Nosaltres, deixebles del Fill de Déu fet home, de Jesús, escoltem les seves paraules i, fent-les ben nostres, les meditem. Heus ací que ens diu: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar!» (Lc 21,8). Ens ho afirma Aquell que ha vingut a donar testimoni de la veritat, tot afirmant que els qui són de la veritat escolten la seva veu.

I heus aquí també que ens assevera: «La fi no vindrà de seguida» (Lc 21,9). La qual cosa vol dir, d'una banda, que disposem d'un temps de salvació i que ens cal aprofitar-lo; i, de l'altra, que, de totes passades, la fi vindrà. Sí, Jesús, vindrà «a judicar els vius i els morts», com professem en el Credo.

Lectors de Contemplar l'Evangeli d'avui, benvolguts germans i amics: uns versets més endavant del fragment que ara comento, Jesús ens estimula i consola amb aquestes altres paraules que, en nom seu, us repeteixo: «Amb la vostra perseverança salvareu la vostra vida!» (Lc 21,19).

Nosaltres, fent-li cordial ressò, amb l'energia d'un himne cristià i català, ens exhortem els uns als altres: «Perseverem, que ja amb la mà toquem el cim!».

Dia litúrgic: Dilluns XXXIV durant l'any 23-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 21,1-4):

En aquell temps, Jesús alçà la vista i veié gent rica que tirava les seves ofrenes a la sala del tresor. Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, i digué: «Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure».

Ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure


Avui, com moltes vegades, les coses petites passen desapercebudes: petites almoines, petits sacrificis, petites pregàries (jaculatòries); però el que sembla petit i poc important representa sovint l'ordit i també el coronament de les obres mestres: tant de les grans obres d'art com de l'obra màxima de la santedat personal.

Pel fet de passar desapercebudes aquestes coses petites, llur rectitud d'intenció està garantida: no busquem pas amb elles el reconeixement d'altri ni la glòria humana. Només Déu les descobrirà en el nostre cor, de la mateixa manera que només Jesús veié la generositat de la viuda. És més que segur que la pobra dona no va anunciar el seu gest tocant la trompeta, i fins i tot és possible que experimentés una sensació de ridícul i passés gran vergonya davant la mirada dels rics, que feien donatius esplèndids a la sala del tresor del temple, tot fent notar llur acció. Tanmateix, la seva generositat, que la va dur a treure forces enmig de la seva indigència, meresqué la lloança del Senyor: «Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure» (Lc 21,3-4).

La generositat de la viuda pobra és una bona lliçó per a nosaltres, els deixebles del Crist. Podem donar moltes coses, com la gent rica que «tirava les seves ofrenes a la sala del tresor» (Lc 21,1). Però res de tot això no tindrà valor si tan sols donem “d'allò que ens sobra”, sense amor ni esperit generós, sense oferir-nos nosaltres mateixos. Diu sant Agustí: «Ells posaven llur vista en les grans ofrenes dels rics i els lloaven per això. Encara que després veieren la viuda, ¿quants van veure aquelles dues monedes?... Ella va donar tot el que tenia. En tenia molt, puix tenia Déu al seu cor. Val més tenir Déu a l'ànima que or dins de l'arca». Ben cert: Siguem generosos amb Déu i Ell ho serà més amb nosaltres.

Dia litúrgic: Diumenge XXXIV de durant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (B)

Text de l'Evangeli
(Jn 18,33-37):

En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?». Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?». Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?». Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

Jo sóc rei. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu

Avui se'ns presenta Jesucrist com Rei de l'Univers. Sempre m'ha cridat l'atenció l'èmfasi que la Bíblia dóna al nom de “Rei” quan l'aplica al Senyor. «El Senyor és rei, va vestit de majestat», hem cantat en el Salm 92. «Jo sóc rei» (Jn 18,37), hem escoltat de llavis del mateix Jesús. «Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor» (Lc 19,38), li deia la gent en entrar a Jerusalem.

Certament, la paraula “Rei”, aplicada a Déu i a Jesucrist, no té les connotacions de la monarquia política tal com la coneixem. Però, en canvi, sí que en llenguatge popular aquesta paraula “rei” té una certa relació amb el llenguatge bíblic. Per exemple, quan una mare té cura del seu fillet de mesos i li diu: —Tu ets el rei de casa. ¿Què vol dir? Doncs una cosa ben senzilla: que, per a ella, aquell nen petit ocupa el número u, que ho és tot per ella. Quan els joves diuen que en tal és el rei del Rock volen dir que no hi ha ningú com ell; igual quan parlen del rei del basquetbol. Entreu a l'habitació d'un adolescent i veureu a la paret quins són els seus “reis”. Crec que aquestes expressions populars s'assemblen més al que volem dir quan aclamem Déu com el nostre Rei i ens ajuden a entendre l'afirmació de Jesús sobre el seu reialme: «La meva reialesa no és d'aquest món» (Jn 18,36).

Per als cristians el nostre Rei és el Senyor, es a dir, el centre vers al qual es dirigeix el sentit més profund de la nostra vida. Quan al Parenostre demanem que vingui el seu regne, volem dir que tant de bo cada vegada hi hagi més persones que trobin en Déu la font de la seva felicitat i s'esforcin a seguir el camí que Ell ens va ensenyar, que és el camí de les benaurances. Demanem-ho de tot cor, puix «onsevulla que hi estigui Jesucrist, allí estarà la nostra vida i el nostre regne» (Sant Ambròs).

Dia litúrgic: Dissabte XXXIII durant l'any 21-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 20,27-40):

En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?».

Jesús els respongué: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.

Llavors alguns mestres de la Llei li digueren: «Mestre, has respost bé». I ja no s'atrevien a preguntar-li res més.


Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen

Avui, la Paraula de Déu tracta el tema cabdal de la resurrecció dels morts. Es curiós que, com els saduceus, no ens cansem de fer preguntes inútils i sobreres. Intentem solucionar les coses del més enllà amb criteris d'ací baix, quan en el món que vindrà tot és diferent: «Els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit» (Lc 20,35). Partint de criteris equivocats, arribem a conclusions errònies.

Si ens estiméssim més i millor, no ens estranyaria que al cel no hi hagués l'exclusivisme de l'amor que hi ha ací baix, del tot comprensible a causa de la nostra limitació, la qual ens fa difícil poder sortir dels nostres cercles més propers. Però al cel ens estimarem tots i amb un cor pur, sense enveges ni recels, i no solament l'espòs o l'esposa, els fills o els de la nostra sang, sinó tothom, sense excepcions ni discriminacions de llengua, nació, raça o cultura, puix «el veritable amor assoleix una gran força» (Sant Paulí de Nola).

Ens va molt bé sentir aquestes paraules de l'Escriptura que surten dels llavis de Jesús. Ens va bé, perquè a nosaltres ens podria passar que, agitats per tantes coses que no ens deixen ni temps per pensar i influïts per una cultura ambiental que sembla negar la vida eterna, estiguéssim com tocats pel dubte respecte a la resurrecció dels morts. Sí, ens va molt bé que sigui el Senyor mateix qui ens digui que hi haurà un futur més enllà de la destrucció del nostre cos i d'aquest món que passa: «I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen» (Lc 20,37-38).

Dia litúrgic: Divendres XXXIII durant l'any 20-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 19,45-48):


En aquell temps, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure'n els venedors. Els deia: «Diu l'Escriptura: ‘El meu temple serà casa d'oració’, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres». Cada dia ensenyava en el temple. Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del poble buscaven de fer-lo morir, però no sabien com fer-s'ho, perquè tot el poble estava pendent d'Ell i l'escoltava.

El meu temple serà casa d'oració

Avui, el gest de Jesús és profètic. Com els antics profetes, fa una acció simbòlica, plena de significat de cara al futur. En expulsar del temple els mercaders que hi venien les víctimes que havien de servir d'ofrenes i en evocar que «la casa de Déu serà casa d'oració» (Is 56,7), Jesús anunciava la nova situació que Ell venia a inaugurar, en la qual els sacrificis d'animals ja no hi tenien cabuda. Sant Joan definirà la nova relació cultual com una «adoració al Pare en esperit i en veritat» (Jn 4,24). La figura ha de deixar pas a la realitat. Sant Tomàs d'Aquino deia poèticament: «Et antiquum documentum / novo cedat ritui» («Que el Testament Antic deixi lloc al Ritu Nou»).

El Ritu Nou és la paraula de Jesús. Per això, sant Lluc ha cosit a l'escena de la purificació del temple la presentació de Jesús predicant-hi cada dia. El culte nou se centra en la pregària i en l'audició de la Paraula de Déu. Però, en realitat, el centre del centre de la institució cristiana és la mateixa persona viva de Jesús, amb la seva carn oferta i amb la seva sang vessada en la creu i donades en l'Eucaristia. També sant Tomàs ho remarca bellament: «Recumbens cum fratribus (...) se dat suis manibus» («Assegut a la taula amb els germans (...) es dóna Ell mateix amb les seves pròpies mans»).

Al Nou Testament que Jesús inaugura no calen vedells ni venedors d'anyells. De la mateixa manera que «tot el poble estava pendent d'Ell i l'escoltava» (Lc 19,48), nosaltres no hem d'anar al temple a immolar víctimes, sinó a rebre Jesús, el veritable anyell immolat una vegada per sempre per nosaltres (cf. He 7,27), i a unir la nostra vida a la seva.

Dia litúrgic: Dijous XXXIII durant l'any 19-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 19,41-44):

En aquell temps, quan Jesús arribà prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella i digué: «Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t'encerclaran i t'atacaran per tots costats. Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava».

Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau!

Avui, la imatge que ens presenta l'Evangeli és la d'un Jesús que «arrencà a plorar» (Lc 19,41) per la sort de la ciutat escollida, que no ha reconegut la presència del seu Salvador. Coneixent les notícies que s'han donat en els darrers temps, ens resultaria fàcil d'aplicar aquesta lamentació a la ciutat que és —a la vegada— santa i font de divisions.

Però mirant més enllà, podem identificar aquesta Jerusalem amb el nou poble escollit, que és l'Església, i —per extensió— amb el món en què aquesta ha de dur a terme la seva missió. Si així ho fem, ens trobarem amb una comunitat que, tot i que ha assolit cims altíssims en el camp de la tecnologia i de la ciència, gemega i plora, perquè viu encerclada per l'egoisme dels seus membres, perquè ha aixecat al seu voltant els murs de la violència i del desordre moral, perquè rebat per terra els seus fills, arrossegant-los amb les cadenes d'un individualisme deshumanitzant. En definitiva, el que ens trobarem és un poble que no ha sabut reconèixer el Déu que la visitava (cf. Lc 19,44).

Tanmateix, nosaltres els cristians, no podem quedar-nos en la pura lamentació, no hem de ser profetes de desventures, sinó homes d'esperança. Coneixem el final de la història, sabem que el Crist ha fet caure els murs i ha trencat les cadenes: les llàgrimes que vessa en aquest Evangeli prefiguren la sang amb la qual ens ha salvat.

De fet, Jesús és present en la seva Església, especialment a través d'aquells més necessitats. Cal adonar-nos d'aquesta presència per a entendre la tendresa que Crist té per nosaltres: és tan excels el seu amor, ens diu sant Ambròs, que Ell s'ha fet petit i humil perquè arribem a ser grans; Ell s'ha deixat lligar entre bolquers com un nadó perquè nosaltres siguem alliberats dels lligams del pecat; Ell s'ha deixat clavar a la creu perquè nosaltres siguem comptats entre les estrelles del cel... Per això, hem de donar gràcies a Déu, i descobrir present enmig de nosaltres aquell que ens visita i ens redimeix.

ORACIÓ I RESPIRACIÓ

És comú a les grans tradicions religioses donar molta importància al ritme de la respiració com a un excel·lent vehicle per a la pregària. En el fons hi ha una gran intuïció. La respiració és essencial per a la vida; la va possibilitant amb el seu ritme.

Hi ha en primer lloc una atenció especial a la respiració com a mitjà de serenitat, d’anar guanyant espais de pau interior i de centrament en el silenci.
Moltes persones per entrar en pregària durant una estona es fixen en la seva respiració; inspirar i expirar l’aire a fons com una vivència directa, al marge de qualsevol consideració, i que els serveix de trànsit entre el neguit diari i el temps destinat a la meditació, a la pregària o a la contemplació.

També hi ha qui d’entrada seguint la respiració en els seus dos moments d’entrada i sortida de l’aire hi ajunten una breu expressió o jaculatòria que van repetint pausadament. Aquesta és, per exemple, la famosa oració de Jesús; aquella del pelegrí rus que cercava el modus de pregar sense interrupció. Fill de David, tingueu pietat de mi, Jesús Senyor...etc.

La respiració conscient i buida de mots, reflexions i fins sentiments pot esdevenir vehicle d’un silenci especial en el que es dona una vertadera relació amb el Senyor. Es tracte d’una pregària en la que Ell en té la iniciativa. Ell que essencialment és Paraula va més enllà de les paraules, Ell que essencialment és Amor va més enllà dels sentiments, Ell és Presència, i per part de la persona orant s’expressa aquesta presència en el silenci absolut. Respirant la vida es manté i el silenci n’és possible resposta.

Moltes són les formes com el Senyor es manifesta, i una d’elles es precisament en el nostre viure més radical i senzill. Hi ha que explica que quan inspira se sent com amorosit per Déu que se li dona, i quan expira és ell qui s’obre al seu Senyor. Aleshores el respirar és un autèntic camí de trobada i d’amor.

Dia litúrgic: Dimecres XXXIII durant l'any 18-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 19,11-28):

En aquell temps, Jesús era a prop de Jerusalem i els qui l'acompanyaven es pensaven que el Regne de Déu es manifestaria immediatament. Per això digué: «Un home de família noble havia d'anar-se'n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents, confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir: ‘Negocieu-hi mentre sóc fora’. Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir: ‘No volem que aquest regni damunt nostre’.

»Quan ell tornà, investit de la dignitat reial, va fer cridar els servents a qui havia confiat els diners, per saber què havien guanyat. Es presentà el primer i digué: ‘Senyor, els teus diners n'han produït deu vegades més’. Ell li respongué: ‘Molt bé, ets un bon servent! Has estat fidel en poca cosa: rep ara el govern de deu ciutats’. Vingué després el segon i digué: ‘Els teus diners, Senyor, n'han produït cinc vegades més’. Va dir també a aquest: ‘Tu, igualment, governa cinc ciutats’. Però se'n presentà un altre que digué: ‘Senyor, aquí tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat’. Ell li respon: ‘Amb les teves mateixes paraules et condemno, servent dolent! Sabies que sóc un home exigent, que reclamo allò que no he invertit i sego allò que no he sembrat. Doncs per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?’.

»Aleshores digué als qui eren presents: ‘Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més. Ells li contestaren: ‘Senyor, si ja en té deu vegades més!’. Ell replicà: ‘Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu’».

Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d'ells pujant cap a Jerusalem.

Negocieu-hi mentre sóc fora

Avui, l'Evangeli ens proposa la paràbola de les mines: una quantitat de diners que aquell noble va repartir entre els seus servents, abans de marxar de viatge. Primer, fixem-nos en l'ocasió que provoca la paràbola de Jesús. Ell anava “pujant” a Jerusalem, on l'esperava la passió i la conseqüent resurrecció. Els deixebles «es pensaven que el regne de Déu es manifestaria immediatament» (Lc 19,11). És en aquestes circumstàncies que Jesús proposa aquesta paràbola. Amb ella, Jesús ens ensenya que hem de fer rendir els dons i qualitats que Ell ens ha donat, millor dit, que ens ha deixat a cadascú. No són “nostres” de manera que en puguem fer el que volem. Ell ens els ha deixat per tal que els fem rendir. Els qui han fet rendir les mines —més o menys— són lloats i premiats pel seu Senyor. És el servent gandul, que va guardar els diners en un mocador sense fer-los rendir, el que és blasmat i comdemnat.

El cristià, doncs, ha d'esperar —és clar!— la tornada del seu Senyor, Jesús. Però amb dues condicions, si vol que la trobada sigui amistosa. La primera és que defugi la curiositat malsana de voler saber l'hora de la tornada solemne i victoriosa del Senyor. Vindrà, diu en un altre lloc, quan menys ho pensem. Fora, doncs, cabòries sobre això. Esperem amb esperança, però en una espera confiada sense malsana curiositat. La segona és que no perdem el temps. L'espera de l'encontre i del final joiós no pot ser excusa per a no prendre'ns seriosament el moment present. Precisament, perquè la joia i el goig de l'encontre final serà tant millor quant sigui l'aportació que cadascú hagi fet per a la causa del regne en la vida present.

No manca, tampoc aquí, el greu advertiment de Jesús als que es rebel?len contra Ell: «Aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu» (Lc 19,27).

Dia litúrgic: Dimarts XXXIII durant l'any 17-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 19,1-10):


En aquell temps, Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva». Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria.

Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!». Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut».

El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut

Avui, Zaqueu sóc jo. Aquest personatge era ric i cap de publicans; jo tinc més del necessari i, potser, moltes vegades faig de publicà oblidant-me de Crist. Jesús, enmig de la multitud, cerca Zaqueu; avui, enmig d'aquest món, em cerca precisament a mi: «Baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5).

Zaqueu vol veure Jesús; si no s'hi esforça i puja a l'arbre no el podrà veure. Tantes vegades voldria jo veure l'acció de Déu!, però no sé si de debò estic disposat al ridícul fent com Zaqueu. La disposició del cap de publicans de Jericó és necessària perquè Jesús pugui actuar; i, si no s'afanya, potser perdrà l'única possibilitat de ser tocat per Déu i ser així salvat. Potser jo he tingut massa ocasions de trobar-me amb Jesús i potser ja és hora de ser valent, de sortir de casa, de trobar-me amb Ell i convidar-lo a entrar dins meu, per tal que Ell pugui dir també de mi: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19,9-10).

Zaqueu deixa entrar Jesús a casa seva i en el seu cor, encara que no es deu sentir digne d'una visita com aquella. En ell, la conversió és total: comença amb la renúncia a l'ambició de riqueses, segueix amb el propòsit de compartir els seus béns i acaba amb la resolució de fer justícia, tot corregint els pecats comesos. Potser Jesús m'està demanant alguna cosa semblant des de fa temps, però jo no el vull sentir i faig les oïdes sordes; em cal la conversió.

Deia sant Màxim: «No hi ha res de més estimat i agradable a Déu com que els homes es converteixin a Ell amb sincer penediment». Que Ell m'ajudi a fer-ho avui realitat.

Dia litúrgic: Dilluns XXXIII durant l'any 16-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 18,35-43):


En aquell temps, Jesús arribà prop de Jericó. Hi havia un cec assegut vora el camí, demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li digueren que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!». La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!». Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà: «Què vols que faci per tu?». Ell respongué: «Senyor, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veure-ho, va lloar Déu.


La teva fe t'ha salvat

Avui, el cec Bartimeu (cf. Mc 10,46) ens forneix tota una lliçó de fe, manifestada amb franca senzillesa davant del Crist. Quantes vegades ens faria bé repetir la mateixa cantarella de Bartimeu: «Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,37). És tan profitós per a la nostra ànima sentir-nos indigents! El fet és que ho som i que, malauradament, poques vegades ho reconeixem de veritat. I..., està clar: fem el ridícul. Així ens ho retreu sant Pau: «Què teniu que no ho hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).

A Bartimeu no li fa vergonya sentir-se així. En no poques ocasions, la societat, la cultura del que és “políticament correcte”, voldran fer-nos callar: amb Bartimeu no ho aconseguiren. Ell no s'arronsà. Tot i que «la gent (...) el renyava perquè callés, ell cridava encara més fort: ‘Fill de David, tingues pietat de mi!» (Lc 18,39). Quina meravella! Dóna ganes de dir: —Gràcies, Bartimeu, per aquest exemple.

I paga la pena de fer-ho com ell, perquè Jesús escolta. I escolta sempre!, per més bullanga que alguns organitzin al voltant de nosaltres. La confiança senzilla —sense miraments— de Bartimeu desarma Jesús i li roba el cor: «Manà que li portessin el cec (...), [i] li preguntà: ‘Què vols que faci per tu?’» (Lc 18,40-41). Davant de tanta fe, Jesús no s'està de res! I... Bartimeu tampoc:«Senyor, fes que hi vegi» (Lc 18,41). Dit i fet: «Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat» (Lc 18,42). I és que «la fe, si és forta, defensa tota la casa» (Sant Ambròs), és a dir, ho pot tot.

Ell ho és tot, Ell ens ho dóna tot. Aleshores, quina altra cosa podem fer davant d'Ell, sinó donar-li una resposta de fe? I aquesta “resposta de fe” equival a “deixar-se trobar” per aquest Déu que —mogut pel seu afecte de Pare— ens busca des de sempre. Déu no se'ns imposa, però passa sovint molt a la vora de nosaltres: aprenguem la lliçó de Bartimeu i... no el deixem passar de llarg!

Dia litúrgic: Diumenge XXXIII (B) de durant l'any 15-11-09

Text de l'Evangeli
(Mc 13,24-32):

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. I llavors Ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.

»Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que Ell és a prop, que ja és a les portes. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare».

Ell és a prop

Avui, recordem com, en començar l'any litúrgic, l'Església ens preparava per a la primera vinguda del Crist en la seva encarnació. Ara, quan falten dues setmanes per acabar l'any, ens prepara per a la segona vinguda, aquella en què es pronunciarà l'última i definitiva paraula sobre cadascú de nosaltres.

En llegir l'Evangeli d'avui podem pensar: “què lluny queda tot això!”; però «Ell és a prop» (Mc 13,29). No obstant, per a la nostra societat resulta molest —fins i tot incorrecte!— fer referència a la mort. Tanmateix, no podem parlar pas de resurrecció sense pensar que hem de morir. La fi del món tindrà lloc per a cadascú el dia de la seva mort; en aquest moment finirà el temps que se'ns haurà donat per optar. L'Evangeli és sempre una Bona Notícia i el Déu que Jesucrist ens revela és Déu de vida: ¿Per què tenir por?, ¿potser per la nostra manca d'esperança?

Davant la immediatesa del judici hem de saber convertir-nos en jutges severs de nosaltres mateixos, sense caure en el parany de l'autojustificació, del relativisme o del “jo no ho veig pas així”... Jesucrist se'ns dóna a través de l'Església, i amb Ell se'ns donen els mitjans i recursos perquè aquest judici universal no sigui motiu de condemnació, sinó un espectacle interessant en el qual, finalment, sortiran a la llum les veritats més amagades dels conflictes que tant han turmentat la Humanitat.

L'Església ens anuncia el Crist, Senyor i Salvador. Menys pors i més coherència entre el que fem i el que creiem! «Quan arribarem a la presència de Déu, ens preguntaran dues coses: si érem en l'Església i si treballàvem en l'Església. Tota la resta no té valor» (Card. J.H. Newman). L'Església no ens ensenya únicament una forma de morir, sinó una forma de viure per a poder ressuscitar. Perquè el que predica no és pas el seu missatge, sinó el d'Aquell la paraula del qual és font de vida: «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran» (Mc 13,31). Solament des d'aquesta esperança afrontarem amb serenitat el judici de Déu.

Dia litúrgic: Dissabte XXXII durant l'any 14-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 18,1-8):



En aquell temps, Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».

I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».

Cal pregar sempre sense defallir

Avui, als darrers dies de l'any litúrgic, Jesús ens exhorta a pregar, a adreçar-nos a Déu. Podem pensar com els pares i mares de família esperen que —cada dia!— els fills els diguin alguna cosa, que els mostrin llur afecte amorós.

Déu, que és Pare de tots, també ho espera. Jesús ens ho diu sovint a l'Evangeli, i sabem que parlar amb Déu és fer pregària. La pregària és la veu de la fe, de la nostra creença en Ell, també de la nostra confiança, i tan de bo que fos sempre la manifestació del nostre amor.

Per tal que la nostra pregària sigui confiada i perseverant, sant Lluc diu que «Jesús va proposar als deixebles una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Sabem que podem fer pregària lloant el Senyor o donant-li gràcies, o reconeixent la nostra debilitat humana —el pecat—, implorant la misericòrdia de Déu, però la major part de les vegades serà de petició d'alguna gràcia o favor. I, encara que no aconseguim de moment el que demanem, només el fet de poder-nos adreçar a Déu, de poder explicar-li a aquest Algú la pena o la preocupació, serà ja la consecució d'alguna cosa, i segurament —encara que no de manera immediata, sinó en el temps—, obtindrem resposta, perquè Déu, «¿no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?» (Lc 18,7).

Sant Joan Clímac, a propòsit d'aquesta paràbola evangèlica, diu que «aquell jutge que no temia Déu, cedeix a la insistència de la viuda per no haver de suportar per més temps la importunitat dels seus precs. Déu farà justícia a l'ànima, viuda d'Ell pel pecat, en front del cos, el seu primer enemic, i en front dels dimonis, els seus adversaris invisibles. El Diví Comerciant sabrà intercanviar bé les nostres bones mercaderies, posar a disposició els seus grans béns amb sol?licitud amorosa, i acollir les nostres súpliques amb promptitud».

Dia litúrgic: Divendres XXXII durant l'any 13-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 17,26-37):


En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tal com va passar en els dies de Noè, passarà en els dies del Fill de l'home: menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca. Vingué el diluvi i tots van morir. Igualment va passar en els dies de Lot: menjaven i bevien, compraven i venien, plantaven i construïen, però el dia que Lot sortí de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i tots van morir. Així passarà també el dia que el Fill de l'home es manifesti.

»Aquell dia, el qui sigui al terrat, que no baixi dintre casa a endur-se allò que té, i el qui sigui al camp, que no torni enrere. Recordeu-vos de la dona de Lot. Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà. Jo us dic que aquella nit n'hi haurà dos en un mateix llit: l'un serà pres i l'altre deixat; n'hi haurà dues molent juntes: l'una serà presa i l'altra deixada». Ells li preguntaren: «On serà això, Senyor?». Jesús els respongué: «On hi ha el cadàver, s'hi apleguen els voltors».

Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà


Avui, en el context d'una cultura materialista predominant, molta gent actua tal com ho feien en temps de Noè: «Menjaven i bevien, i prenien muller i marit» (Lc 17,28); o com els coetanis de Lot, que «(...) compraven i venien, plantaven i construïen» (Lc 17,28). Amb aquesta visió miop, l'aspiració suprema de molts se centra en la pròpia vida física temporal i, conseqüentment, tot llur esforç es redueix a conservar aquella vida, a protegir-la i enriquir-la.

En el fragment de l'Evangeli que comentem, Jesús vol sortir al pas d'aquesta concepció fragmentària de la vida que mutila l'ésser humà i el condueix a la frustració. I ho fa amb una sentència contundent i forta, capaç de moure les consciències i d'obligar a fer-se preguntes fonamentals: «Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà» (Lc 17,33). Meditant sobre aquest ensenyament de Jesucrist, diu sant Agustí: «Què direm, doncs? ¿Moriran tots els qui fan aquestes coses, és a dir, els qui es casen, planten vinyes i edifiquen? No ells, sinó els qui presumeixen de tot això, els qui posen aquestes coses davant de Déu, els qui estan disposats a ofendre Déu a l'instant per totes aquestes coses».

De fet, ¿qui és el qui perd la vida per haver-la volgut conservar, sinó aquell que ha viscut exclusivament en la carn, sense deixar surar l'esperit, o encara, aquell que s'ha tancat en si mateix, ignorant totalment l'altre? Perquè és evident que la vida en la carn s'ha de perdre necessàriament, i que la vida en l'esperit, si no es comparteix, es neula.

Tota vida, de si mateixa, tendeix naturalment al creixement, l'exuberància, la fructificació i la reproducció. Per contra, si és segrestada i reclosa amb l'intent de posseir-la amb cobejança i exclusió, es marceix, es torna estèril i mor. És per això que tots els sants, prenent per model Jesús, que va viure intensament per a Déu i per als homes, han donat generosament la seva vida de multiformes maneres al servei de Déu i dels seus semblants.

Dia litúrgic: Dijous XXXII durant l'any 12-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 17,20-25):



En aquell temps, els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué: «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: ‘És aquí’ o ‘És allà’. El Regne de Déu és enmig vostre».

Després digué als deixebles: «Vindran temps que desitjareu veure un de sol dels dies del Fill de l'home, però no el veureu. Us diran: ‘És aquí’ o ‘És allà’. No correu pas a buscar-lo. Perquè igual com el llampec esclata i resplendeix d'un cap a l'altre del cel, així serà el Fill de l'home quan vingui el seu dia. Però primer cal que pateixi molt, i la gent d'aquesta generació l'ha de rebutjar».

El Regne de Déu és enmig vostre

Avui, els fariseus pregunten a Jesús una cosa que ha interessat sempre amb una barreja d'interès, curiositat, por...: Quan vindrà el Regne de Déu? Quan serà el dia definitiu, la fi del món, el retorn de Crist per a judicar els vius i els morts en el judici final?

Jesús diu que això és imprevisible. L'únic que sabem és que vindrà de cop, sense avisar: serà «com el llampec» (Lc 17,24), un esdeveniment sobtat i a l'ensems ple de llum i de glòria. En quant a altres circumstàncies, el segon adveniment de Jesús resta un misteri. Però Jesús ens dóna una pista veritable i segura: ja des d'ara, «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). O bé: «dins vostre».

El gran succés de l'últim dia serà un fet universal, però passa també en el petit microcosmos de cada cor. És aquí on s'ha d'anar a buscar el Regne. És en el nostre interior on hi ha el Cel, on hi hem de trobar Jesús.

Aquest Regne, que començarà imprevisiblement “a fora”, pot començar ja ara “a dins” nostre. L'últim dia es configura ja ara a l'interior de cadascú. Si volem entrar en el Regne en el dia final, fem entrar el Regne dins nostre, ara. Si volem que Jesús en aquell moment definitiu sigui el nostre jutge misericordiós, fem que Ell ara sigui el nostre amic i hoste interior.

Sant Bernat, en un sermó d'Advent, parla de tres vingudes de Jesús. La primera vinguda, quan es féu home; l'última, quan vindrà com a jutge. Hi ha una vinguda intermèdia, que és la que té lloc ja ara en el cor de cadascú. És allí on es fan presents, a nivell personal i d'experiència, la primera i la darrera vinguda. La sentència que pronunciarà Jesús el dia del Judici, serà la que ara ressoni en el nostre cor. Allò que encara no ha arribat, és ja ara una realitat.

Dia litúrgic: Dimecres XXXII durant l'any 11-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 17,11-19):


Un dia, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!». En veure'ls, Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra.

Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: «¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger?». I li digué: «Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat».


Es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies

Avui, Jesús passa vora nostre per a fer-nos viure l'escena amunt esmentada, amb un caire real, en la persona de tants marginats com hi ha a la nostra societat, els quals esguarden els cristians per trobar-hi la bondat i l'amor de Jesús. En temps del Senyor, els leprosos formaven part de l'estament dels marginats. De fet, aquells deu leprosos anaren a trobar Jesús «a l'entrada d'un poble» (Lc 17,12), car ells no podien entrar a les poblacions, ni els era permès apropar-se a la gent («s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar»).

Amb una mica d'imaginació, cadascú de nosaltres pot reproduir la imatge de marginats de la societat, que tenen nom com nosaltres: immigrants, drogoaddictes, delinqüents, malalts de sida, gent en atur, pobres... Jesús vol guarir-los, remeiar llurs sofrences, resoldre els seus problemes; i ens demana col?laboració de forma desinteressada, gratuïta, eficaç... per amor.

A més, apropem a cadascú de nosaltres la lliçó que dóna Jesús. Som pecadors i necessitats de perdó, som pobres que tot ho esperem d'Ell. ¿Seríem capaços de dir com el leprós «Jesús, mestre, tingues pietat de mi» (cf. Lc 17,13)? ¿Sabem recórrer a Jesús amb pregària profunda i confiada?

¿Imitem el leprós guarit, que torna a Jesús a donar-li gràcies? De fet, només «un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu» (Lc 17,15). Jesús troba a faltar els altres nou: «¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou?» (Lc 17,17). San Agustí donà la següent sentència: «‘Gràcies a Déu!’: no hi ha res que hom pugui dir amb major brevetat (...) ni fer amb major utilitat que aquestes paraules». Per tant, nosaltres, ¿com agraïm a Jesús el gran do de la vida, pròpia i de la família; la gràcia de la fe, la santa Eucaristia, el perdó dels pecats...? ¿No ens passa que alguna vegada no li donem gràcies per l'Eucaristia, tot i participar-hi amb freqüència? L'Eucaristia és —no en dubtem— la nostra millor vivència de cada dia.

Dia litúrgic: Dimarts XXXII durant l'any 10-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 17,7-10):


En aquell temps, el Senyor digué: «¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: ‘Vine de seguida a seure a taula?’. ¿No li dirà més aviat: ‘Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu?’. ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer’».

Hem fet només el que havíem de fer

Avui, l'atenció de l'Evangeli no està posada en l'actitud de l'amo, sinó en la dels servents. Jesús invita els seus apòstols amb l'exemple d'una paràbola a considerar l'actitud de servei: el servent ha de complir el seu deure sense esperar cap recompensa: «¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat?» (Lc 17,9). No obstant, aquesta no és l'última lliçó del Mestre sobre el servei. Jesús dirà més endavant als seus deixebles: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare» (Jn 15,15). Els amics no passen comptes. Si el servent ha de complir el seu deure, molt més els apòstols de Jesús, els seus amics, hem de complir la missió que Déu ens ha encomanat, sabent que el nostre treball no mereix cap recompensa, perquè el fem joiosament i perquè tot allò que tenim, tot allò que som, és un do de Déu.

Per al qui creu tot és signe, per al qui estima tot és do. Treballar pel Regne de Déu és ja la nostra recompensa; per això, l'expressió «som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer» (Lc 17,10) no l'hem de dir amb desànim ni tristesa, sinó amb l'alegria d'aquell que ha estat cridat a fer conèixer l'Evangeli.

En aquests dies tenim present també la festa d'un gran sant, d'un gran amic de Jesús, molt popular a Catalunya, sant Martí de Tours, que va dedicar la seva vida al servei de l'Evangeli del Crist. D'ell escriu Sulpici Sever: «Home extraordinari, que ni el treball no va doblegar ni la mateixa mort no podia vèncer, no s'inclinà amb preferència a cap de les dues parts, no va témer morir, no va refusar viure! Amb els ulls i les mans vers el cel, el seu esperit invicte no deixava de pregar». En la pregària, en el diàleg amb l'Amic, trobem, en efecte, el secret i la força del nostre servei.

Dia litúrgic: 9 de Novembre: Dedicació de la Basílica del Laterà a Roma

Text de l'Evangeli
(Jn 2,13-22):


Quan era a prop la Pasqua dels jueus, Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».

Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.


Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré

Avui, en aquesta festa universal de l'Església, recordem que tot i que no hi ha cap edifici al món que pugui contenir entre els seus murs la immensitat de Déu, des de molt antic l'ésser humà ha sentit la necessitat de reservar espais que afavoreixin el trobament personal i comunitari amb Déu. Als inicis del cristianisme, els llocs de trobada amb Déu eren les cases particulars, en les quals es reunien les comunitats per a la pregària i la fracció del pa. La comunitat reunida era —com ara també és— el temple sant de Déu. Amb el pas del temps, les comunitats van anar bastint edificis dedicats a les reunions litúrgiques, la predicació de la Paraula i l'oració. I així és com al cristianisme, amb el pas de la persecució a la llibertat religiosa en l'Imperi Romà, van aparèixer les grans basíliques. Una d'elles és Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma.

Sant Joan del Laterà és el símbol de la unitat de totes les Esglésies del món amb l'Església de Roma, i per això aquesta basílica té el títol d'Església cap i mare de totes les Esglésies. La seva importància és superior a la de la mateixa Basílica de Sant Pere del Vaticà, ja que en realitat aquesta no és una catedral, sinó un santuari construït sobre el sepulcre de Sant Pere i el lloc on resideix actualment el Papa, el qual, com a Bisbe de Roma, té en la Basílica Lateranense la seva catedral.

Amb tot, no podem perdre mai de vista que el veritable lloc de trobada de l'home amb Déu, l'autèntic temple, és Jesucrist. Per això, Ell té plena autoritat per a purificar la casa del seu Pare i per pronunciar aquestes paraules: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré» (Jn 2,19). Gràcies al lliurament de la seva vida per nosaltres, Jesucrist ha fet dels creients un temple vivent de Déu. Per aquesta raó, el missatge cristià ens recorda que tota persona humana és una realitat sagrada, habitada per Déu, i no podem pas profanar-la fent-la servir com un mitjà.

Dia litúrgic: Diumenge XXXII (B) de durant l'any 8-11-09

Text de l'Evangeli
(Mt 25,1-13):


En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.

Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure».

Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava

Avui, l'Evangeli ens presenta el Crist com a Mestre, i ens parla del despreniment que hem de viure. Un despreniment, en primer lloc, de l'honor o reconeixença propis, que a voltes anem cercant: «Aneu amb compte (...) que la gent [us] saludi a les places i que [us] facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets (cf. Mc 12,38-39). En aquest sentit, Jesús ens prevé del mal exemple dels escribes.

Despreniment, en segon lloc, de les coses materials. Jesucrist lloa la viuda pobra, alhora que lamenta la falsedat dels altres: «Tots han donat el que els sobrava; ella [la viuda], en canvi, ha donat el que necessitava» (Mc 12,44).

Quin no viu el despreniment dels béns temporals viu ple del propi jo, i no pot estimar. En aquest estat de l'ànima no hi ha “espai” per als altres: ni compassió, ni misericòrdia, ni atenció per al proïsme.

Els sants ens donen exemple. Heus ací un fet de la vida de sant Pius X, quan encara era bisbe de Màntua. Un comerciant escriví calúmnies contra el bisbe. Molts amics seus li aconsellaren denunciar judicialment el calumniador, però el futur Papa els respongué: «Aquest pobre home necessita més l'oració que el càstig». No l'acusà, sinó que pregà per ell.

No tot, però, finí així, ja que —després d'un temps— a aquell comerciant li anaren malament els negocis, i es declarà en fallida. Tots els creditors se li llençaren a sobre, i ell restà sense res. Solament una persona l'ajudà: fou el mateix bisbe de Màntua qui, anònimament, va fer enviar un sobre amb diners al comerciant, fent-lo saber que aquells diners provenien de la Senyora més Misericordiosa, és a dir, de la Verge del Perpetu Socors.

¿Visc realment el despreniment de les realitats terrenals? ¿Està el meu cor buit de coses? ¿Pot el meu cor veure les necessitats dels altres? «El programa del cristià —el programa de Jesús— és un “cor que veu”» (Benet XVI).

Dia litúrgic: Dissabte XXXI durant l'any 7-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 16,9-15):


En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner».

Els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús. Ell els digué: «Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu».

Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran

Avui, Jesús torna a parlar amb autoritat: empra el «Jo us dic», que té una força peculiar, de doctrina nova. «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (cf. 1Tm 2,4). Déu ens vol sants i ens assenyala avui uns trets necessaris per assolir la santedat i posseir els “béns veritables”: la fidelitat en les coses petites, l'autenticitat i el fet de no perdre de vista que Déu coneix els nostres cors.

La fidelitat en les coses petites és al nostre abast. Les nostres jornades solen estar configurades pel que diem “coses molt normals”: el mateix treball, les mateixes persones, unes pràctiques de pietat, la mateixa família... I és en aquestes realitats ordinàries on hem de realitzar-nos com a persones i créixer en santedat. «Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran» (Lc 16,10). Cal fer ben fetes totes les coses, amb rectitud d'intenció, amb el desig de plaure Déu, el nostre Pare; quan ho fem per amor, això té un gran valor i ens prepara per als “béns veritables”. ¡Què bé ho expressava sant Josepmaria!: «¿Has vist com bastien aquell edifici de magnitud imponent? —Un maó, i un altre. Milers. Però, d'un a un. —I sacs de ciment, d'un a un. I carreus, que signifiquen poc, davant la mola del conjunt. —I trossos de ferro. —I obrers que treballen, dia a dia, les mateixes hores... ¿Has vist com alçaven aquell edifici de magnitud imponent?... —A força de coses petites!».

Ens pot ajudar a viure la rectitud d'intenció fer ben fet l'examen de consciència cada vespre i no perdre mai de vista que Déu ho veu tot, fins i tot els pensaments més amagats, com vam aprendre al catecisme, i que l'important és plaure en tot el nostre Pare Déu, a qui hem de servir per amor, tenint en compte que «cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre» (Lc 16,13).

Dia litúrgic: Divendres XXXI durant l'any 6-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 16,1-8):

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. Ell el cridà i li digué: ‘Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns’. L'administrador va pensar: ‘Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració’.

»Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: ‘Quant deus al meu amo?’. Li respongué: ‘Cent gerres d'oli’. Ell li digué: ‘Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta’. A un altre li digué: ‘I tu, quant deus?’. Li respongué: ‘Cent sacs de blat’. Ell li diu: ‘Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta’.

»I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia: Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum».


Els homes d'aquest món són més astuts que els fills de la llum

Avui, l'Evangeli ens presenta una qüestió a primera vista sorprenent. En efecte, diu el text de sant Lluc: «I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia» (Lc 16,8).

És evident que aquí no se'ns proposa de ser enganyosos en les relacions entre nosaltres, menys encara amb el Senyor. No es tracta, per tant, d'una lloança al que seria la malifeta d'un administrador. El que Jesús manifesta amb el seu exemple és una queixa per l'habilitat en la solució de les qüestions d'aquest món i la manca d'enginy veritable dels fills de la llum en la construcció del Regne de Déu: «Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum» (Lc 16,8).

Tot això ens mostra —una vegada més!— que el cor de l'home segueix amb els mateixos límits i pobreses de sempre. Actualment parlem de tràfic d'influències, de corrupció, d'enriquiments indeguts, de falsedat de documents... Més o menys, com en temps de Jesús.

Però la qüestió que això ens planteja és doble: ¿És que pensem que podem enganyar Déu amb les nostres aparences, amb el nostre anar fent com a cristians? I, en parlar d'astúcia, hauríem de parlar també d'interès. ¿Estem realment interessats en el Regne de Déu i la seva justícia? ¿És freqüent la mediocritat en la nostra resposta com a fills de la llum? Jesús va dir també que allà on hi tenim el tresor allí hi ha el nostre cor (cf. Mt 6,21). Quin és per a nosaltres el tresor de la nostra vida? Cal que examinem els nostres anhels per tal de conèixer on hi tenim el nostre tresor... Ens diu sant Agustí: «El teu anhel continu és la teva veu contínua. Si deixes d'estimar callarà la teva veu, callarà el teu desig».

Potser avui, davant del Senyor, ens hem de plantejar quina ha de ser la nostra astúcia com a fills de la llum, és a dir la sinceritat en les nostres relacions amb Déu i amb els germans.

Dia litúrgic: Dijous XXXI durant l'any 5-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 15,1-10):


En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells».

Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».

En el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix


Avui, l'evangelista de la misericòrdia de Déu ens exposa dues paràboles de Jesús que il?luminen la conducta divina envers els pecadors que tornen al bon camí. Amb la imatge tan humana de l'alegria, ens revela la bondat de Déu que es complau en el retorn del qui s'havia allunyat del pecat. És com un tornar a la casa del Pare (com dirà més explícitament a Lc 15,11-32). El Senyor no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo (cf. Jn 3,17), i ho va fer acollint els pecadors que amb plena confiança «s'acostaven (...) a Jesús per escoltar-lo» (Lc 15,1), ja que Ell els guaria l'ànima com un metge guareix el cos dels malalts (cf. Mt 9,12). Els fariseus es tenien per bons i no sentien necessitat del metge, i és per a ells —diu l'evangelista— que Jesús proposà les paràboles que llegim avui.

Si nosaltres ens sentim espiritualment malalts, Jesús ens atendrà i se n'alegrarà que hi acudim. Si, en canvi, com els orgullosos fariseus penséssim que no ens cal demanar perdó, el Metge diví no podria obrar en nosaltres. Sentir-nos pecadors ho hem de fer cada vegada que recitem el Parenostre, ja que hi diem «perdoneu les nostres culpes...». I com li hem d'agrair que ho faci! Com agraïment també hem de sentir pel sagrament de la reconciliació que ha posat al nostre abast tan compassivament. Que la supèrbia no ens el faci menystenir. Sant Agustí ens diu que Jesucrist, Déu Home, ens donà exemple d'humilitat per a guarir-nos del “tumor” de la supèrbia, «ja que gran misèria és l'home superb, però més gran misericòrdia és el Déu humil».

Diguem encara que la lliçó que Jesús dóna als fariseus és exemplar també per a nosaltres; no podem fer fora de la nostra vora els pecadors. El Senyor vol que ens estimem com Ell ens ha estimat (cf. Jn 13,34) i hem de sentir gran goig quan puguem portar a la pleta una ovella esgarriada o recobrar una moneda perduda.

Dia litúrgic: Dimecres XXXI durant l'any 4-11-09

Text de l'Evangeli
(Lc 14,25-33):

En aquell temps, molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué: «Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.

»¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell dient: ‘Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar’. O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny. Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu».

Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu

Avui contemplem Jesús que fa camí cap a Jerusalem. Allí lliurarà la seva vida per a la salvació del món. «En aquell temps, molta gent feia camí amb Jesús» (Lc 14,25): els deixebles, caminant amb Jesús que els precedeix, han d'aprendre a ser homes nous. Aquesta és la finalitat de les instruccions que, en aquesta pujada a la “Ciutat de la pau”, el Senyor exposa i proposa als qui el segueixen.

Deixeble vol dir “seguidor”. Seguir les petjades del Mestre, ésser com Ell, pensar com Ell, viure com Ell... El deixeble conviu amb el Mestre i l'acompanya. El Senyor ensenya amb fets i paraules. Prou han vist l'actitud de Crist entre l'Absolut i el relatiu. Li han sentit a dir moltes vegades que Déu és el primer valor de l'existència. Han admirat la relació entre Jesús i el Pare celestial. Han vist la dignitat i la confiança amb què li pregava. Han admirat la seva pobresa radical.

Avui, el Senyor els parla en termes clars. L'autèntic deixeble, per damunt de tota mena de lligams, àdhuc dels més íntims, ha d'estimar, amb tot el seu cor i la seva ànima, nostre Senyor Jesucrist: «Si algú ve a mi i no m'estima més (…) que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,26-27). Ell ocupa el primer lloc en la vida del seguidor. Diu sant Agustí: «Responguem al pare i a la mare: ‘Us estimo en el Crist, no en comptes del Crist’». El seguiment precedeix, fins i tot, l'estimació per la pròpia vida. Seguir Jesús, a fi de comptes, comporta abraçar la creu. Sense creu no hi ha deixeble.

La crida evangèlica exhorta a la prudència, és a dir, a la virtut que dirigeix l'actuació adequada. Qui es vol fer una torre ha de comptar si pot afrontar el pressupost. El rei que ha de combatre decideix si fa la guerra o demana la pau després de considerar els soldats que té. Qui vol ser deixeble del Senyor ha de renunciar a tots els seus béns. La renúncia serà la millor aposta!